LA PISCINA

Com enyoro aquells estius a la vora del mar! No és pas que no m'agradi la muntanya, com moltes persones que són partidaries d'anar a la platja i rebutgen tot el què no sigui mariner. A mí m'agrada tot. Si pogués aniria uns dies a mar, com diuen els de Girona, i la resta de vacances al Pirineu que em té ben captivada.
Reconec que quan era joveneta em delia per anar a la platja ja que sempre passàvem l'estiu en un poblet de la Plana de Vic. Els estius eren llargs, recordo amb gran plaer les passejades després de sopar sota un cel farcit d'estels. De tant en tant en veiem caure un i aleshores demanavem un desig que havia de ser secret perquè es fes realitat. El meu era: "vull una piscina al poble" ja que no podia anar a la platja. I un dia aquesr desig es feu realitat. Els propietaris d'un dels dos hotels on s'allotjaven molts estiuejants, "els senyors" que deien la gent del poble, amb gran vista comercial, construiren unes piscines públiques en uns terrenys que tenien una mica apartats de l'hotel. Va ser un important esdeveniment, ja que en aquella època no era com ara que trobes piscines a tots els poblets, siguin municipals o no, i en moltes cases particulars en poden gaudir, però no pas tant com jo aquell estiu. Després de 58 anys encara sento el plaer de l'aigua "més que fresca" en contacte amb el meu cos. ¡Era tant feliç! Allí vaig aprendre a nedar, el què em va servir al cap d'uns anys per gaudir molt més dels banys en el mar, que ara em semblen molt més plaents que els de qualsevol piscina.
No vull deixar-me al tinter l'anècdota d'aquell estiu. Per la festa que va fer.se el dia de la inauguració es va demanar al rector de la parroquia que beneís les noves instal·lacions i aquest amb la mentalitat tancada, i jo diria retorçada de l'època, sobretot en terres de l'interior, s'hi va negar.¡Homes i dones despullats banyant-se plegats! La corrupció havia arribat al poble! On s'és vist! Però la cosa no s'acabà aquí. Passats uns dies, es va fer correr pel poble que el Bisbe de Vic excomunicaria a tots els homes i dones que es banyessin junts. No sé què hi havia de veritat però el cert és que a la piscina es van posar horaris per homes i per dones. Naturalment les més perjudicades les dones, que només ens era permés anar-hi de 9 a 11 del matí o a la tarda.
El meu pare quan ho va saber em va prohibir que hi anés a una altra hora que no fos la de costum. Ell, que també era un gran amant de l'aigua no admetia que ens haguéssim de banyar separats per culpa de ments que veien el mal on no existia. El primer dia que hi vaig anar amb una amiga molt més gran que jo i casada ens van deixar entrar sota la nostra responsabilitat. A la piscina només erem tres dones, la resta tot homes. Al cap d'una setmana fins i tot els més temorencs van passar dels horaris segregacionistes, i si algú no ho va fer tot aixó que es va perdre.
Segueix agradant-me l'aigua i sempre que en tinc ocasió nedo una estona sigui al mar o a la muntanya.

MONTSERRAT

MONTSERRAT

Montserrat és un lloc on m'agrada deixar-me caure de tant en tant. No és pas que sigui molt devota religiosament parlant, però Montserrat em fa sentir quelcom d'especial dins meu.
A diferencia d'altres vegades que hi he anat, aquesta, m'hi he quedat a dormir allotjada a l'hotel.
La meva habitació té una vista magnifica a la immensa plaça, amb una mica massa d'esfalt pel meu gust, també s'albira la gran vall per on es passeja el riu Llobregat i les majestuoses roques que com perles grises gegants formen aquesta peculiar muntanya que custodia el Monestir i entre les que circula com un centpeus, enfilant-se muntanya amunt, el funicular de St. Joan.
A les sis del matí les campanes de la Basílica, amb el seu repicar m'han donat el bon dia. Mig adormida m'he aixecat, el primer que he fet és obrir la finestra i m'he sentit acaronada per un aire fresc i ple d'aromes que m'ha desvetllat completament. La plaça era gairebé deserta a aquesta hora del matí, el repic de les campanes que han emmudit de sobte m'han deixat sentir el silenci que embolcalla aquesta hora màgica.
Com si es calés foc, m'he vestit amb una revolada i he baixat a la plaça per gaudir plenament d'aquesta pau que es respira. Em sento com la muntanya a aquesta hora del matí, flotant, envoltada per la boirina del fons de la vall. He seguit passejant fins que he arribat a l'esglesia. M'hi he quedat una bona estona ecoltant el cant harmoniós dels monjos.
Quan finalment he sortit, el què he trobat ja és un altre mon. L'encant ha desaparegut com la boirina del fons de la vall. El silenci no existeix. Gent per tot arreu, colles d'excursionistes, families, grups de turistes, etc.
Però no hi fa res, dins meu segueixo gaudint d'aquest sentiment tant especial.

PASSEJANT PEL CURS DE CONTES I NARRACIONS

Vaig arribar en aquest curs de blogs sense saber ben bé on em ficava. Haig de confessar que el primer mes va ser terrible. M'agrada escriure, però la tècnica informàtica va semblar-me tant complicada! Quan volia entrar al blog em sentia com si donés pals de cec, m'ocupava tant de temps intentar publicar un escrit o una imatge que em sentia una inútil. Tant és així que vaig estar temptada de deixar-ho córrer. Enyorava les companyes i la tranquil·litat amb què treballava el curs anterior.
Per sort la Dolors insistí en què deixés passar el primer trimestre i segurament passat aquest temps ho veuria diferent. I efectivament així va ser. Després de sospesar els pros i els contres la decisió va ser encertada. Encara soc aquí i molt satisfeta. He après molt, publico al bloc escrits, imatges i fins i tot un video, gracies a la paciència de l'Oriol i la Dolors.
Les meves companyes i company son magnífics i és un verdader plaer llegir els seus treballs i comentaris. Tan els de les què ens han enriquit amb els interessants relats sobre la història de la nostra ciutat, com les què ho han fet amb admirables contes, narracions i poemes.
Com que m'adono que encara em falta molt per aprendre espero poder continuar el proper curs.

Les Senyoretes del Mar

MALGRAT TOT

Tranquilament asseguda a la taula d'un bar, intentava descansar mentre prenia un cafè esperant l'arribada d'una amiga. Em va cridar l'atenció un grup de persones, més aviat joves, assegudes molt a prop meu que sense adonar-se'n havien aixecat la veu. Discutien, una mica acalorades, sobre el català. Dos nois insistien en què com la majoria de llengües minoritàries acabaria extingint-se, i els altres els intentaven convèncer del contrari, sense aconseguir-ho. Jo ja començava a posar-me una mica nerviosa al veure que els dos xicots es mantenien en els seus tretze, al·legant que en el mon actual aquestes llengües acabarien desapareixent. En aquest punt de la polèmica va arribar la meva amiga i vaig deixar aquests nois discutin. Però el pap em va quedar ple al no poder posar-hi la cullerada.
Al arribar a casa, encara estava inquieta i vaig desfogar-me escrivint el què m'hagués agradat dir:
Malgrat els 40 anys de dictadura que hem patit
Malgrat el rebuig d'una gran part d'Espanya envers el català
Malgrat molts polítics d'aquí mateix, que és el què més dol
Malgrat la política lingüística de l'Estat
Malgrat els detractors del català dins a casa nostra, altres de fora que estan convençuts de la desaparició d'aquesta preciosa llengua.
Malgrat que cada dia es perden llengües minoritàries de paísos sense Estat
Malgrat que no tenim Estat
Malgrat que estigui en perill d'extinció
Malgrat tot, mentre hi hagin grups com el nostre, que estimem la llengua, l'estudiem per saber-ne una mica més cada dia, que durant segles amb tots els dalts i baixos que ha patit la continuem parlant als nostres fills i nets i els ensenyem a estimar-la com van fer els nostres pares, repeteixo, malgrat tot no s'extingirà.
I, aquest pensament amb tota la força que ens dona l' amor a la nostra Terra és el què ha de prevaler

LES SENYORETES DEL MAR

LA MAGIA DE LES PARAULES

Quan contemplo la roba estesa al terrat de casa, sento un plaer especial al veure els llençols blancs com un glop de llet, voleiar i jugar amb el vent agafant mil formes diferents. A voltes els seus moviments tenen tanta força i son tant violents que sembla que es vulguin alliberar de les agulles d'estendre que els retenen presoners a l'estenedor.
Les tovalloles, tenen un encant singular, també onegen i juguen amb el vent, però el seu vaivé és més feixuc, els seus colors son l'alegria del terrat, n'hi ha alguna que llueix com una catifa màgica que pogués volar per l'espai del mon dels somnis si les maleïdes agulles d'estendre la deixissin.
Els mitjons, tots ben arrenglerats, em recorden els aneguets darrea la mare passajant per la bassa de "Cal Xicu"
De cop i volta, quin ensurt! Dos homes han sortit al terrat per fer ves a saber el què, res de bo, segurament, la seva hombra es reflecteix als llençols, però...ràpidament l'ensurt s'esfuma al adonar-me que tan sols son un parell de pantalons estesos que es mouen al compàs del vent.
La meva badoqueria s'ha acabat al remarcar que la roba és seca i cal recollir-la.

PRIMER SANT JORDI

Corria l'any 1941. Jo tenia cinc anys i mig. Aquell dia al tornar de l'escola vaig trobar el pare sense la seva granota de fuster, que només es treia el diumenges i dies de festa, tot mudat. Al anar a donar-li el petó de costum en arribar a casa em va dir
-Rentat les mans i la cara que anirem a la papereria Gelabert. Avui és Sant Jordi. Jo no sabia ben bé de què anava tot allò de Sant Jordi, però em vaig afanyar a fer el què em deia molt excitada i alegre, ja que respirava un ambient festiu no gaire corrent en aquella època de postguerra.
Al arribar a la papereria, a la vorera davant de la porta hi havia un taulell vestit de roba de color vermell tot ple de llibres ben col·locats. Em semblà tant bonic! Com m'impressionà la varietat de colors que oferien els llibres! potser perquè en aquells temps tot era més aviat gris al meu entorn.
Naturalment, els meus ulls se'n van anar directament als llibres de contes. No sabia pas quin escollir. A la fi vaig decidir-me per "El Patito Feo".
Aleshores vam entrar a la botiga i em van ambolicar el llibre amb un paper fi molt bonic, i al pare li van donar un paquet més gran embolicat amb paper de diari; però ell també feia cara de satisfacció. I agafats de la ma, cap a casa falta gent.
-Maria, mira què he aconseguit, diguè a la mare, tot cofoi, Carme vine que veuràs que hi ha en aquest paquet.
I, Oh! sorpresa al desembolicar el paper de diari sorgiren tres llibres de contes amb uns dibuixos
que em deixaren bocabadada.
-Són per tu, Carme. Els teus primers llibres en Català. "LA CASTANYADA". "ELS TRES TOMBS" I "EL DIJOUS GRAS".
Ara comprenc l'alegria del pare. L'embolcall era lleig però el contingut era preciós en aquella època de repressió.
Aquest va ser el primer Sant Jordi que recordo. Des de aleshores, en aquesta diada mai m'ha faltat un nou llibre en català.
Gracies pare per la gran riquesa que em vas saber transmetre.

JO EM PREGUNTO

Ell mai li havia dit com se l'estimava. Ho donava per fet, és a dir per sabut.
Havien passat dos anys dés que aquella maleïda malaltia s'endugué sobtadament la Inés, i aquest record encara el turmentava.
Deu anys havien viscut plegats en bona harmonia, semblava que això no podia canviar mai. Que il·lús! com si la vida no fos canvi constant i a voltes canvis sorprenents que et donen una bona batzegada. Que cec havia estat!
I jo em pregunto: De què ens serveix als humans el llenguatge, la facilitat de paraula, tota aquesta riquesa adquirida amb els anys, sino manifestem a les persones més properes i estimades els nostres sentiments?
Perquè sovint ens costa tant de compartit?

AQUELL RACONET

A mi, m'agradava molt aquell raconet. Tenia fama justificada de ser el més bell i tranquil del parc. Encara ara, després de tant temps de ser lluny d'aquest indret encisador, m'arriba la flaire dels rosers farcits de flors. Era un festival de colors i harmonia amanyagat per la música del brollador situat al bell mig de la placeta envoltada pels esvelts xiprers fent guardia i els salzes ploraners abillats amb el verd jove de la primavera; les seves llargues branques semblaven retre homenatge a tot aquell conjunt que em tenia fascinat.

LA DOLORETES

Avui parlaré de la Doloretes, una velleta polida i simpàtica, que es fa estimar per tothom i que sempre busca la part positiva de la vida.Vaja, una persona excepcional.
Com cada primer dissapte de mes vaig a veure-la a la residència. Malauradament avui no m'espera asseguda com sempre davant la taula amb el seu cordial somriure, per fer la partideta de cartes que tant li agrada. És al llit, està refredada, m'ha dit la cuidadora. Al entrar a la seva cambra la trobo somrient com sempre però el seu nas vermell i la seva veu reflecteixen com està.
-Vine, em diu, seu aquí a prop meu.
No sé pas ben bé en quin moment de la nostra xerrada ha començat a explicar tot un seguit d'anècdotes de la seva vida, però el que sí és cert és que té ganes de parlar-ne.
-Vaig néixer en una masia entre Tona i Malla, a casa érem més aviat pobres, però a mi em van fer anar a "costura" amb les monges per aprendre de lletra. A la tarda moltes nenes berenaven pa i xocolata i a mi se'm feia la boca aigua, jo només en podia menjar quan me'n portaven els Reis. Aleshores se'm va acudir com podia fer-ho perquè me'n donessin. Al matí abans de anar a l'escola vaig posar unes quantes castanyes de les que teniem al sac que ens donaven cada tardor a canvi d'anar a collir-ne al Montseny, en un mocador del pare, ben lligat, i el vaig tirar per la finestra del darrera de la casa. Després de dir adéu a la mare, el vaig recollir i, cap a "costura". Aquell dia el meu berenar va ser la xocolata, per cada tres castanyes me'n donaven un trosset.
La Doloretes riu, els seus ulls encara tenen aquella guspira de picardia.
-No et pensis que a casa passavem gana, però el què es diu tall en menjavem molt poc, quasi tot es guardava per l'época del segar i el batre. Jo, sovint mirava les llangonisses que teníem penjades a dalt més alt i em moria de ganes de tastar-les. Era tan lluny el mes de juliol! i jo una mica goluda si que ho era, així que un dia agafo una espelma, cremo el cordill i la llangonissa cau rendida als meus peus. Mai l'havia trobat tan bona. Tot d'una el cor se'm encongí al senir passes que pujaven per l'escala, jo que agafo el què em quedava d'aquell requisit i el deixo al capdemunt de la graonada. Era la mare, i vaig sentir que deia, refotut gat! ja ens ha fet córrer una llangonissa, quan l'atrapi li fotré una estomacada que se'n recordadrà!. Estava salvada!
-Doloretes, no està cansada?
-No! m'agrada recordar aquestes entremaliadures de quan era petita, i no sempre tinc qui les escolti.
- Als disset anys em van enviar a Barcelona a servir. Era una casa de confiança, situada a la Granvia a tocar del passeig de Gracia, on la germana de la mare feia temps que hi treballava. El mateix dia de l'arribada en vaig fer una de bona. Van manar-me que anés a comprar dos litres de llet de vaca i jo, molt decidida i fent-me la fina, pensant que aixó de vaca era molt gruixut per la capital, vaig demanar dos litres de llet de vedella. La lletera tot rient em digué, deus voler dir de vaca, oi maca? Quina vergonya! És en aquesta casa on vaig conèixer el Joan, era fuster i va venir a arrenjar una porta. Mentre treballava ens vam quedar sense llum i jo l'hi aguantava l'espelma perquè pogués acabar la feina. Al cap d'un any ens casàvem.
La Doloretes, s'ha quedat callada, els seus ulls una mica entelats miren al buit i, ves a saber el què veuen.

FENT UNA PASSEJADA

Aquest matí hem anat a l'Hospital de St. Pau.El meu marit tenia cita per fer-se una anàlisi i una ecografia. Com sempre hem entrat, no per la porta principal, sinó per la del carrer St. Antoni Mª Claret. Anàvem a pas de passeig gaudint del primer dia de primavera. L'aire era fresquet però el sol convidava a passejar i adelitar-nos d'aquest impressionant conjunt d'edificis i jardins projectats per l'arquitecte Lluis Domènech i Montaner, un dels representants principals del modernisme català.
Tot just entrar en el recinte tens a ma esquerra la magnífica església envoltada de jardins com els diversos pavellons que anàvem trobant pel camí, tots diferents però una obra d'art cadascun d'ells. Els que tenen nom de Sant eren destinats als homes i els de Santes a les dones. Quin projecte tant intel·ligent el d'aquest arquitecte que també va pensar en fer més agradable l'estada als malalts i als metges al disgregar l'edifici en una sèrie de cèl·lules amb molta llum solar i aire fresc per poder gaudir d'un espai natural. El jardí, en aquest moments, té grans quantitats d'arbres, els uns plens de botonets a punt d'esclatar, altres com els ametllers i les pruneres totalment florits. Els ocellets amb el seus xiuxiueigs anunciaven el bon temps i nosaltres tot mirant i gaudint d'aquest entorn no ens vam adonar que ja erem davant mateix del pavelló de Nostra Sra. de Montserrat, on el Toni estava citat.

ENYOR

Va venir a casa a passar uns dies. Feia molt temps que no ens vèiem, no perquè no volguéssim ni tampoc per oblit o negligència, sinó perquè havia anat a viure lluny, molt lluny, a l'altre costat de l'immens mar que ens separa d'Amèrica: a l'Argentina.
Teniem tantes coses per explicar! Aquell matí mentre compartiem l'esmorzar, entre mos i mos, comentàvem l'alegria de estar altre cop plegades xerrotejant sense parar, el plaer de la Maria al poder parlar en la seva estimada llengua, el català, era música celestial per la seva oïda. A l'Argentina l'hi anava molt bé, era un país força acollidor i amb grans possiblitats per la seva feina de psicòleg. Però mentre parlava, la seva mirada no concordava amb el què deia, i s'anava entelant amb un vel de tristor.
Aviat vaig descobrir el fibló que l'agullonava. Va començar dient que Buenos Aires era una ciutat extraordinària, a la Universitat valoraven molt bé la seva feina, però quan arribava a casa es trobava molt sola i només pensava amb la família i tots els amics que havia deixat a Barcelona.
Aleshores digué: De què em serveix ser tant recompensada pel meu treball si no soc feliç i cada dia decandeixo més d'enyorament?
En aquell moment vaig saber que les seves vacances es transformarien en una tornada a casa.

EL SO D'UNA CAMPANA

Era un matí de diumenge. Passejant pel Parc de la Ciutadella, entre el brogit de fons de la ciutat sentia el sonar d'una campana que cridava a missa els feligresos i els records sorgiren a carrera feta.
Un 7 de maig de 1945 el so de la campana de l'escola sonava sense parar. Totes érem a la classe ja feia estona i seguia tocant. De sobte entraren la directora, Mme. Llisterry acompanyada de Mr. Ernest dient, "La guerra s'ha acabat! Tothom al pati d'aquí deu minuts" Quin guirigall es va organitzar! La alegria s'apoderà de totes nosaltres, una nena francesa plorava, el seu pare era a la guerra. Totes arrenglerades en fila de dos, com era costum en aquella època, baixarem al pati. Era ple de gom a gom, professors, alumnes, personal de l'escola i la directora.
Quan s'aconseguí el silenci va començar a sonar un himne, prohibit en aquell temps pel govern espanyol, que tots seguirem emocionats:"La Marseillaise". Després crits de " Vive la France".
L'himne que va sentir-se des de fora de l'escola va fer que a la hora de la sortida, la policia fos present en el vestibul, però la directora que tenia una figura que imposava els va dir:" Aquí dins és França. Fora!

EL CARRER DELS PETONS

MIRANT EL CEL

Abans d'anar a dormir m'agradava sortir a la terrassa del davant de la casa i fer una ullada al cel. Totes les llums apagades. Tot en silenci.
Tan sols la remor dels arbres; la frondosa alzina, el salze, la vella olivera, l'esvelt xiprer, tots es posaven d'acord per acompanyar-me amb la suau fressa que feien al ser acaronats pel vent amansit de la nit. Jo, durant uns minuts em sentia un estel més entre la infinitat que em feien l'ullet des de el cel.
A voltes, el cant impertinent d'un grill, estadant habitual al meu jardí, em feia tornar a la realitat, però jo, ja m'havia omplert d'aquella meravellosa serenitat

O R G A N Y À

Organyà és una vila
de l'Alt Urgell municipi
a la dreta del riu Segre
té escut i també bandera.

El boscatge l'engalana,
les pastures l'enriqueixen
té bones terres de secà
de regadiu no en falta.

Les Homilies d'Organyà
son la joia ben guardada
que Joaquim Miret i Sans
un bon dia revelava.

És el més antic manuscrit
en la llengua catalana
també en les peninsulars.
Organyà, té mundial fama.

POLONIA

Un diumenge al matí mentre passejàvem tranquil·lament aprofitant la caricia del sol vam veure que s'acostava una doneta rossa i eixerida molt somrient: Si és la Mika! Quina sorpresa! Les salutacions de costum. Com estàs? A què et dediques ara? La Mika molt animada ens diu: Estic organitzant un viatge a Polonia pel més de setembre, què? os animeu? Ja ens agradaria ja.
Perquè no en parlem? Mira, diu la Mika, primer anirem uns dies a Varsòvia, des de allí amb autocar ens traslladarem a Cracòvia i pel camí visitarem "La Verge de Czestochowa" i des de
Cracòvia amb avió anirem a Gdansk, la guia seré jo mateixa.
Al cap d'uns dies el Jordi em diu,tot somrient, crec que aquest viatge és una oportunitat que hem d'aprofitar. Jo, no estic massa decidida però ell em convenç. La Mika és Polonesa i coneix molt bé el seu país i la seva gent, pot ser molt interessant.
El viatge s'ha fet i ha estat un èxit. Només un dia va ser molt trist. Mentre viatjavem cap a Cracòvia la Mika ens oferí de visitar Auschwitz. No estava previst però si voleu s'hi pot anar ja que passem molt a prop. La majoria decidí d'anar-hi.
Quin impacte! No és el mateix veure-ho de lluny que trepitjar el lloc on van passar aquests horrors. Em va impressionar molt tota una família que portava un ram de flors i el van deixar davant dels forns crematoris. S'hem va fer tan palès la proximitat de tot aquell desastre. Com pot ser que en el segleXX passin aquestes coses?
Aprendrem la lliçó?

CONTE D'UNES SABATILLES

Heu experimentat mai el plaer de fer un regal a un amic sense esperar res en canvi?

Un cap de setmana varem convidar un amic a compartir una estada a Calonge on teniem allò que en diuen "una segona residència" Durant les moltes hores que varem passar xerrant, sobretot de maratons i altres carreres de fons, el nostre amic manifestà que estava molt decebut dels seus resultats com a correrdor ja que mai havia aconseguit guanyar una copa, ni que fos en el tercer lloc de la classificació.

Mentre jo seguia la conversa que tenien ell i el meu marit se
m'acudí la bona pensada de regalar-li per el seu aniversari unes bones sabatilles de córrer, aviat compliria 35 anys, edat idònea per fer curses de fons.
I, dit i fet. Ja em tens de botiga en botiga d'esports buscant les millors sabatilles. Finalment un venedor m'aconsellà d'anar a un comerç de sabatilles difícils.
I, som'hi, cap allí falta gent!
-Vull unes sabatilles de córrer tan lleugeres i ràpides que permetin guanyar qualsevol cursa per llarga que sigui.
El dependent molt amable diguè
-Tinc el què li fa falta. aquestes platejades son les millors, poden córrer tan vertiginosament que per aturar-les s'ha d'activar el fre que porten una estona abans d'arribar a la meta.
-Perfecte, ja me les pot embolicar, me les emporto.

En rebre-les, el nostre amic es mostrà molt satisfet i ens demanà d'anar a veure'l en la propera cursa. I, allí ens teniu, ben prop de la meta esperant la seva arribada. Però, sorpresa! si, si que arribà el primer, passà per devant nostre com una exhalació, però, ai las! El pobre s'oblidà d'activar el fre i passà de llarg de la meta com un cometa amb la cua platejada sense poder parar de córrer i córrer i córrer.

EL PA DE PESSIC

Hi ha una ciutat del nostre petit país que recordo amb gran plaer. Aquesta ciutat és Vic, i no és pas per la seva catedral farcida de les magnífiques pintures d'en Sert ni per la seva situació al bell mig de la plana, ni per el temple romà o l' impotant, alegre i pintoresc mercat a la plaça porxada, com jo el recordo en la meva infantesa quan des de Tona, el dissabte "anàvem a Mercat" i ens firàvem d'ous, pollastre i verdura.

Vic és el lloc on amb el pare anavem a comprar uns deliciosos pans de pessic que tenien forma de bolet amb el capell daurat i la cama embolicada; sempre en comprava una capsa que n'hi cabien sis. Quan sortíem de la pastisseria sèiem sota els porxos de la plaça en una "granja" i allí demàvem, ell un cafè i jo un "cacaolat". Recordo el plaer que sentia al desembolicar la cama del pa de pessic i encara sembla que m'arriba la seva flaira dolça.

Però aquest modest pastisset que tant fruiem el pare i jo, ara que els anys han passat i el pare ja no hi és , el record de l' humil pa de pessic em fa sentir molt endins la immensa felicitat d'haber compartit amb ell aquestes dolces estones

L'ALZINA DEL PASSEIG DE GRÀCIA. Tankas.

Gentil alzina
filla de les muntanyes
què fas plantada
enmig de Barcelona
de plàtans encerclada?

Ets testimoni
d'una època passada
on t'envoltaven
els prats verds i frondosos
que al mar arribaven.

Mes, no t'enyores
de les teves germanes
de Collserola
i tú aquí tota sola
sent com ets bosquerola?

Seràs estranya
i sempre forastera,
un fútil arbre
que si eixamples ta copa
no moriràs de vella.

LA MEVA TARDOR

¿Perquè serà que la tardor és l'estació de l'any que més m'agrada? Serà que jo soc a la tardor de la meva vida?
La primavera amb el seu esclat de colors vius i alegres, era l'estació que em fascinava quan era joveneta. Veure brotar els arbres, les flors, els verds brillants i joves... em feia sentir la vida germinar dins meu.
Però sent la primavera una estació tan esplèndida, la tardor en aquest moment és la què realment m'enamora. Com gaudeixo de l'espectacle dels seus colors! Els grocs i taronges, els marrons dels roures contrastant amb el verd fosc dels pins negres i avets, els vermells intensos, esclat de llum i d'amor, també de la fressa de les fulles, ja un xic seques, acaronades pel vent que vol despullar els arbres preparant-los per l'hivern, i no vull deixar-me la calidesa de les postes de sol.
Voldria ser pintora per poder plasmar en una tela el què els meus ulls contemplen però sobretot el què sent la meva ànima.
Com la natura, la tardor de la meva vida és plena de colors: nostàlgies, alegries, penes, lluites, amor..., i la serenor que arriba desprès de la primavera i l'estiu.