MIRANT EL CEL
Abans d'anar a dormir m'agradava sortir a la terrassa del davant de la casa i fer una ullada al cel. Totes les llums apagades. Tot en silenci.
Tan sols la remor dels arbres; la frondosa alzina, el salze, la vella olivera, l'esvelt xiprer, tots es posaven d'acord per acompanyar-me amb la suau fressa que feien al ser acaronats pel vent amansit de la nit. Jo, durant uns minuts em sentia un estel més entre la infinitat que em feien l'ullet des de el cel.
A voltes, el cant impertinent d'un grill, estadant habitual al meu jardí, em feia tornar a la realitat, però jo, ja m'havia omplert d'aquella meravellosa serenitat
2 comentaris:
Carme!!! quanta poesia hi ha dins teu, quin mon sublim amagues,
Els grills esgarrien sempre la poesia, tens raó. Les dues hem triat la nit. Som aus nocturnes, potser?
Publica un comentari a l'entrada