Quan contemplo la roba estesa al terrat de casa, sento un plaer especial al veure els llençols blancs com un glop de llet, voleiar i jugar amb el vent agafant mil formes diferents. A voltes els seus moviments tenen tanta força i son tant violents que sembla que es vulguin alliberar de les agulles d'estendre que 
els retenen presoners a l'estenedor.Les tovalloles, tenen un encant singular, també onegen i juguen amb el vent, però el seu vaivé és més feixuc, els seus colors son l'alegria del terrat, n'hi ha alguna que llueix com una catifa màgica que pogués volar per l'espai del mon dels somnis si les maleïdes agulles d'estendre la deixissin.
Els mitjons, tots ben arrenglerats, em recorden els aneguets darrea la mare passajant per la bassa de "Cal Xicu"
De cop i volta, quin ensurt! Dos homes han sortit al terrat per fer ves a saber el què, res de bo, segurament, la seva hombra es reflecteix als llençols, però...ràpidament l'ensurt s'esfuma al adonar-me que tan sols son un parell de pantalons estesos que es mouen al compàs del vent.
La meva badoqueria s'ha acabat al remarcar que la roba és seca i cal recollir-la.
2 comentaris:
És cert que qualsevol fet quotidià poc ser un espectacle si el mirem amb ulls de fantasia. Molt poètic.
Carme, m'agrada molt.
Publica un comentari a l'entrada