Com enyoro aquells estius a la vora del mar! No és pas que no m'agradi la muntanya, com moltes persones que són partidaries d'anar a la platja i rebutgen tot el què no sigui mariner. A mí m'agrada tot. Si pogués aniria uns dies a mar, com diuen els de Girona, i la resta de vacances al Pirineu que em té ben captivada.
Reconec que quan era joveneta em delia per anar a la platja ja que sempre passàvem l'estiu en un poblet de la Plana de Vic. Els estius eren llargs, recordo amb gran plaer les passejades després de sopar sota un cel farcit d'estels. De tant en tant en veiem caure un i aleshores demanavem un desig que havia de ser secret perquè es fes realitat. El meu era: "vull una piscina al poble" ja que no podia anar a la platja. I un dia aquesr desig es feu realitat. Els propietaris d'un dels dos hotels on s'allotjaven molts estiuejants, "els senyors" que deien la gent del poble, amb gran vista comercial, construiren unes piscines públiques en uns terrenys que tenien una mica apartats de l'hotel. Va ser un important esdeveniment, ja que en aquella època no era com ara que trobes piscines a tots els poblets, siguin municipals o no, i en moltes cases particulars en poden gaudir, però no pas tant com jo aquell estiu. Després de 58 anys encara sento el plaer de l'aigua "més que fresca" en contacte amb el meu cos. ¡Era tant feliç! Allí vaig aprendre a nedar, el què em va servir al cap d'uns anys per gaudir molt més dels banys en el mar, que ara em semblen molt més plaents que els de qualsevol piscina.
No vull deixar-me al tinter l'anècdota d'aquell estiu. Per la festa que va fer.se el dia de la inauguració es va demanar al rector de la parroquia que beneís les noves instal·lacions i aquest amb la mentalitat tancada, i jo diria retorçada de l'època, sobretot en terres de l'interior, s'hi va negar.¡Homes i dones despullats banyant-se plegats! La corrupció havia arribat al poble! On s'és vist! Però la cosa no s'acabà aquí. Passats uns dies, es va fer correr pel poble que el Bisbe de Vic excomunicaria a tots els homes i dones que es banyessin junts. No sé què hi havia de veritat però el cert és que a la piscina es van posar horaris per homes i per dones. Naturalment les més perjudicades les dones, que només ens era permés anar-hi de 9 a 11 del matí o a la tarda.
El meu pare quan ho va saber em va prohibir que hi anés a una altra hora que no fos la de costum. Ell, que també era un gran amant de l'aigua no admetia que ens haguéssim de banyar separats per culpa de ments que veien el mal on no existia. El primer dia que hi vaig anar amb una amiga molt més gran que jo i casada ens van deixar entrar sota la nostra responsabilitat. A la piscina només erem tres dones, la resta tot homes. Al cap d'una setmana fins i tot els més temorencs van passar dels horaris segregacionistes, i si algú no ho va fer tot aixó que es va perdre.
Segueix agradant-me l'aigua i sempre que en tinc ocasió nedo una estona sigui al mar o a la muntanya.
2 comentaris:
Quina mena de pensaments o desitjos pululaven per el pensament del mosen? certament vas ser privilegiada de formar part d'una famila amb la ment clara i de ben segur que les dones del poble et deuen molt
Fins avui no he pogut llegir el teu treball que m'ha encantat. En certa manera anar als Banys Orientals, a la Barceloneta, al cantó de dones, també suposava una segregació, encara que voluntària. De fet hi anàvem amb la meva mare i alguns dissabtes ens passàvem a a la platja anomenada "familiar", també als Orientals perquè venia el meu pare i ens hi quedàvem a dinar. Quins temps, Senyor!
Publica un comentari a l'entrada