dissabte, 15 d’agost del 2009

LA PISCINA


Com enyoro aquells estius a la vora del mar! No és pas que no m'agradi la muntanya, com moltes persones que són partidaries d'anar a la platja i rebutgen tot el què no sigui mariner. A mí m'agrada tot. Si pogués aniria uns dies a mar, com diuen els de Girona, i la resta de vacances al Pirineu que em té ben captivada.
Reconec que quan era joveneta em delia per anar a la platja ja que sempre passàvem l'estiu en un poblet de la Plana de Vic. Els estius eren llargs, recordo amb gran plaer les passejades després de sopar sota un cel farcit d'estels. De tant en tant en veiem caure un i aleshores demanavem un desig que havia de ser secret perquè es fes realitat. El meu era: "vull una piscina al poble" ja que no podia anar a la platja. I un dia aquesr desig es feu realitat. Els propietaris d'un dels dos hotels on s'allotjaven molts estiuejants, "els senyors" que deien la gent del poble, amb gran vista comercial, construiren unes piscines públiques en uns terrenys que tenien una mica apartats de l'hotel. Va ser un important esdeveniment, ja que en aquella època no era com ara que trobes piscines a tots els poblets, siguin municipals o no, i en moltes cases particulars en poden gaudir, però no pas tant com jo aquell estiu. Després de 58 anys encara sento el plaer de l'aigua "més que fresca" en contacte amb el meu cos. ¡Era tant feliç! Allí vaig aprendre a nedar, el què em va servir al cap d'uns anys per gaudir molt més dels banys en el mar, que ara em semblen molt més plaents que els de qualsevol piscina.
No vull deixar-me al tinter l'anècdota d'aquell estiu. Per la festa que va fer.se el dia de la inauguració es va demanar al rector de la parroquia que beneís les noves instal·lacions i aquest amb la mentalitat tancada, i jo diria retorçada de l'època, sobretot en terres de l'interior, s'hi va negar.¡Homes i dones despullats banyant-se plegats! La corrupció havia arribat al poble! On s'és vist! Però la cosa no s'acabà aquí. Passats uns dies, es va fer correr pel poble que el Bisbe de Vic excomunicaria a tots els homes i dones que es banyessin junts. No sé què hi havia de veritat però el cert és que a la piscina es van posar horaris per homes i per dones. Naturalment les més perjudicades les dones, que només ens era permés anar-hi de 9 a 11 del matí o a la tarda.
El meu pare quan ho va saber em va prohibir que hi anés a una altra hora que no fos la de costum. Ell, que també era un gran amant de l'aigua no admetia que ens haguéssim de banyar separats per culpa de ments que veien el mal on no existia. El primer dia que hi vaig anar amb una amiga molt més gran que jo i casada ens van deixar entrar sota la nostra responsabilitat. A la piscina només erem tres dones, la resta tot homes. Al cap d'una setmana fins i tot els més temorencs van passar dels horaris segregacionistes, i si algú no ho va fer tot aixó que es va perdre.
Segueix agradant-me l'aigua i sempre que en tinc ocasió nedo una estona sigui al mar o a la muntanya.

diumenge, 26 de juliol del 2009

MONTSERRAT


MONTSERRAT

Montserrat és un lloc on m'agrada deixar-me caure de tant en tant. No és pas que sigui molt devota religiosament parlant, però Montserrat em fa sentir quelcom d'especial dins meu.
A diferencia d'altres vegades que hi he anat, aquesta, m'hi he quedat a dormir allotjada a l'hotel.
La meva habitació té una vista magnifica a la immensa plaça, amb una mica massa d'esfalt pel meu gust, també s'albira la gran vall per on es passeja el riu Llobregat i les majestuoses roques que com perles grises gegants formen aquesta peculiar muntanya que custodia el Monestir i entre les que circula com un centpeus, enfilant-se muntanya amunt, el funicular de St. Joan.
A les sis del matí les campanes de la Basílica, amb el seu repicar m'han donat el bon dia. Mig adormida m'he aixecat, el primer que he fet és obrir la finestra i m'he sentit acaronada per un aire fresc i ple d'aromes que m'ha desvetllat completament. La plaça era gairebé deserta a aquesta hora del matí, el repic de les campanes que han emmudit de sobte m'han deixat sentir el silenci que embolcalla aquesta hora màgica.
Com si es calés foc, m'he vestit amb una revolada i he baixat a la plaça per gaudir plenament d'aquesta pau que es respira. Em sento com la muntanya a aquesta hora del matí, flotant, envoltada per la boirina del fons de la vall. He seguit passejant fins que he arribat a l'esglesia. M'hi he quedat una bona estona ecoltant el cant harmoniós dels monjos.
Quan finalment he sortit, el què he trobat ja és un altre mon. L'encant ha desaparegut com la boirina del fons de la vall. El silenci no existeix. Gent per tot arreu, colles d'excursionistes, families, grups de turistes, etc.
Però no hi fa res, dins meu segueixo gaudint d'aquest sentiment tant especial.

diumenge, 17 de maig del 2009

PASSEJANT PEL CURS DE CONTES I NARRACIONS


Vaig arribar en aquest curs de blogs sense saber ben bé on em ficava. Haig de confessar que el primer mes va ser terrible. M'agrada escriure, però la tècnica informàtica va semblar-me tant complicada! Quan volia entrar al blog em sentia com si donés pals de cec, m'ocupava tant de temps intentar publicar un escrit o una imatge que em sentia una inútil. Tant és així que vaig estar temptada de deixar-ho córrer. Enyorava les companyes i la tranquil·litat amb què treballava el curs anterior.
Per sort la Dolors insistí en què deixés passar el primer trimestre i segurament passat aquest temps ho veuria diferent. I efectivament així va ser. Després de sospesar els pros i els contres la decisió va ser encertada. Encara soc aquí i molt satisfeta. He après molt, publico al bloc escrits, imatges i fins i tot un video, gracies a la paciència de l'Oriol i la Dolors.
Les meves companyes i company son magnífics i és un verdader plaer llegir els seus treballs i comentaris. Tan els de les què ens han enriquit amb els interessants relats sobre la història de la nostra ciutat, com les què ho han fet amb admirables contes, narracions i poemes.
Com que m'adono que encara em falta molt per aprendre espero poder continuar el proper curs.

dimecres, 13 de maig del 2009

diumenge, 10 de maig del 2009

MALGRAT TOT

Tranquilament asseguda a la taula d'un bar, intentava descansar mentre prenia un cafè esperant l'arribada d'una amiga. Em va cridar l'atenció un grup de persones, més aviat joves, assegudes molt a prop meu que sense adonar-se'n havien aixecat la veu. Discutien, una mica acalorades, sobre el català. Dos nois insistien en què com la majoria de llengües minoritàries acabaria extingint-se, i els altres els intentaven convèncer del contrari, sense aconseguir-ho. Jo ja començava a posar-me una mica nerviosa al veure que els dos xicots es mantenien en els seus tretze, al·legant que en el mon actual aquestes llengües acabarien desapareixent. En aquest punt de la polèmica va arribar la meva amiga i vaig deixar aquests nois discutin. Però el pap em va quedar ple al no poder posar-hi la cullerada.
Al arribar a casa, encara estava inquieta i vaig desfogar-me escrivint el què m'hagués agradat dir:
Malgrat els 40 anys de dictadura que hem patit
Malgrat el rebuig d'una gran part d'Espanya envers el català
Malgrat molts polítics d'aquí mateix, que és el què més dol
Malgrat la política lingüística de l'Estat
Malgrat els detractors del català dins a casa nostra, altres de fora que estan convençuts de la desaparició d'aquesta preciosa llengua.
Malgrat que cada dia es perden llengües minoritàries de paísos sense Estat
Malgrat que no tenim Estat
Malgrat que estigui en perill d'extinció
Malgrat tot, mentre hi hagin grups com el nostre, que estimem la llengua, l'estudiem per saber-ne una mica més cada dia, que durant segles amb tots els dalts i baixos que ha patit la continuem parlant als nostres fills i nets i els ensenyem a estimar-la com van fer els nostres pares, repeteixo, malgrat tot no s'extingirà.
I, aquest pensament amb tota la força que ens dona l' amor a la nostra Terra és el què ha de prevaler

dimecres, 6 de maig del 2009