Un diumenge al matí mentre passejàvem tranquil·lament aprofitant la caricia del sol vam veure que s'acostava una doneta rossa i eixerida molt somrient: Si és la Mika! Quina sorpresa! Les salutacions de costum. Com estàs? A què et dediques ara? La Mika molt animada ens diu: Estic organitzant un viatge a Polonia pel més de setembre, què? os animeu? Ja ens agradaria ja.
Perquè no en parlem? Mira, diu la Mika, primer anirem uns dies a Varsòvia, des de allí amb autocar ens traslladarem a Cracòvia i pel camí visitarem "La Verge de Czestochowa" i des de
Cracòvia amb avió anirem a Gdansk, la guia seré jo mateixa.
Al cap d'uns dies el Jordi em diu,tot somrient, crec que aquest viatge és una oportunitat que hem d'aprofitar. Jo, no estic massa decidida però ell em convenç. La Mika és Polonesa i coneix molt bé el seu país i la seva gent, pot ser molt interessant.
El viatge s'ha fet i ha estat un èxit. Només un dia va ser molt trist. Mentre viatjavem cap a Cracòvia la Mika ens oferí de visitar Auschwitz. No estava previst però si voleu s'hi pot anar ja que passem molt a prop. La majoria decidí d'anar-hi.
Quin impacte! No és el mateix veure-ho de lluny que trepitjar el lloc on van passar aquests horrors. Em va impressionar molt tota una família que portava un ram de flors i el van deixar davant dels forns crematoris. S'hem va fer tan palès la proximitat de tot aquell desastre. Com pot ser que en el segleXX passin aquestes coses?
Aprendrem la lliçó?
4 comentaris:
Els diàlegs entre dues persones i sense guions resulta àgil i entenedor. Molt ben lograt
Mª. Teresa Alonso
Jo no he visitat cap camp; deu ser impressionant. És una època de la història aterridora. Ho dius molt bé: sembla mentida que hagi pogut passar.
He llegit el teu escrit i ho descrius molt bé, però sobretot, la foto és impactant i parla sense necessitat de paraules. Tota la composició és perfecta.
Maribel
Molt bonic
Publica un comentari a l'entrada