PASSEJANT PEL CURS DE CONTES I NARRACIONS

Vaig arribar en aquest curs de blogs sense saber ben bé on em ficava. Haig de confessar que el primer mes va ser terrible. M'agrada escriure, però la tècnica informàtica va semblar-me tant complicada! Quan volia entrar al blog em sentia com si donés pals de cec, m'ocupava tant de temps intentar publicar un escrit o una imatge que em sentia una inútil. Tant és així que vaig estar temptada de deixar-ho córrer. Enyorava les companyes i la tranquil·litat amb què treballava el curs anterior.
Per sort la Dolors insistí en què deixés passar el primer trimestre i segurament passat aquest temps ho veuria diferent. I efectivament així va ser. Després de sospesar els pros i els contres la decisió va ser encertada. Encara soc aquí i molt satisfeta. He après molt, publico al bloc escrits, imatges i fins i tot un video, gracies a la paciència de l'Oriol i la Dolors.
Les meves companyes i company son magnífics i és un verdader plaer llegir els seus treballs i comentaris. Tan els de les què ens han enriquit amb els interessants relats sobre la història de la nostra ciutat, com les què ho han fet amb admirables contes, narracions i poemes.
Com que m'adono que encara em falta molt per aprendre espero poder continuar el proper curs.

Les Senyoretes del Mar

MALGRAT TOT

Tranquilament asseguda a la taula d'un bar, intentava descansar mentre prenia un cafè esperant l'arribada d'una amiga. Em va cridar l'atenció un grup de persones, més aviat joves, assegudes molt a prop meu que sense adonar-se'n havien aixecat la veu. Discutien, una mica acalorades, sobre el català. Dos nois insistien en què com la majoria de llengües minoritàries acabaria extingint-se, i els altres els intentaven convèncer del contrari, sense aconseguir-ho. Jo ja començava a posar-me una mica nerviosa al veure que els dos xicots es mantenien en els seus tretze, al·legant que en el mon actual aquestes llengües acabarien desapareixent. En aquest punt de la polèmica va arribar la meva amiga i vaig deixar aquests nois discutin. Però el pap em va quedar ple al no poder posar-hi la cullerada.
Al arribar a casa, encara estava inquieta i vaig desfogar-me escrivint el què m'hagués agradat dir:
Malgrat els 40 anys de dictadura que hem patit
Malgrat el rebuig d'una gran part d'Espanya envers el català
Malgrat molts polítics d'aquí mateix, que és el què més dol
Malgrat la política lingüística de l'Estat
Malgrat els detractors del català dins a casa nostra, altres de fora que estan convençuts de la desaparició d'aquesta preciosa llengua.
Malgrat que cada dia es perden llengües minoritàries de paísos sense Estat
Malgrat que no tenim Estat
Malgrat que estigui en perill d'extinció
Malgrat tot, mentre hi hagin grups com el nostre, que estimem la llengua, l'estudiem per saber-ne una mica més cada dia, que durant segles amb tots els dalts i baixos que ha patit la continuem parlant als nostres fills i nets i els ensenyem a estimar-la com van fer els nostres pares, repeteixo, malgrat tot no s'extingirà.
I, aquest pensament amb tota la força que ens dona l' amor a la nostra Terra és el què ha de prevaler

LES SENYORETES DEL MAR