Hi ha una ciutat del nostre petit país que recordo amb gran plaer. Aquesta ciutat és Vic, i no és pas per la seva catedral farcida de les magnífiques pintures d'en Sert ni per la seva situació al bell mig de la plana, ni per el temple romà o l' impotant, alegre i pintoresc mercat a la plaça porxada, com jo el recordo en la meva infantesa quan des de Tona, el dissabte "anàvem a Mercat" i ens firàvem d'ous, pollastre i verdura.
Vic és el lloc on amb el pare anavem a comprar uns deliciosos pans de pessic que tenien forma de bolet amb el capell daurat i la cama embolicada; sempre en comprava una capsa que n'hi cabien sis. Quan sortíem de la pastisseria sèiem sota els porxos de la plaça en una "granja" i allí demàvem, ell un cafè i jo un "cacaolat". Recordo el plaer que sentia al desembolicar la cama del pa de pessic i encara sembla que m'arriba la seva flaira dolça.
Però aquest modest pastisset que tant fruiem el pare i jo, ara que els anys han passat i el pare ja no hi és , el record de l' humil pa de pessic em fa sentir molt endins la immensa felicitat d'haber compartit amb ell aquestes dolces estones
1 comentari:
Carme, la teva descripció , m'ha portat a recordar, quan hi anava amb els meus pares , que tampoc els tinc, el ritual,que tu expliques jo també l'he viscut, els pans de pessic aquells porxos, l'olor delcafè...la teva reflexió la faig meva aquests records omplen el nostre esperit. Raimunda
Publica un comentari a l'entrada