EL CARRER DELS PETONS

MIRANT EL CEL

Abans d'anar a dormir m'agradava sortir a la terrassa del davant de la casa i fer una ullada al cel. Totes les llums apagades. Tot en silenci.
Tan sols la remor dels arbres; la frondosa alzina, el salze, la vella olivera, l'esvelt xiprer, tots es posaven d'acord per acompanyar-me amb la suau fressa que feien al ser acaronats pel vent amansit de la nit. Jo, durant uns minuts em sentia un estel més entre la infinitat que em feien l'ullet des de el cel.
A voltes, el cant impertinent d'un grill, estadant habitual al meu jardí, em feia tornar a la realitat, però jo, ja m'havia omplert d'aquella meravellosa serenitat

O R G A N Y À

Organyà és una vila
de l'Alt Urgell municipi
a la dreta del riu Segre
té escut i també bandera.

El boscatge l'engalana,
les pastures l'enriqueixen
té bones terres de secà
de regadiu no en falta.

Les Homilies d'Organyà
son la joia ben guardada
que Joaquim Miret i Sans
un bon dia revelava.

És el més antic manuscrit
en la llengua catalana
també en les peninsulars.
Organyà, té mundial fama.

POLONIA

Un diumenge al matí mentre passejàvem tranquil·lament aprofitant la caricia del sol vam veure que s'acostava una doneta rossa i eixerida molt somrient: Si és la Mika! Quina sorpresa! Les salutacions de costum. Com estàs? A què et dediques ara? La Mika molt animada ens diu: Estic organitzant un viatge a Polonia pel més de setembre, què? os animeu? Ja ens agradaria ja.
Perquè no en parlem? Mira, diu la Mika, primer anirem uns dies a Varsòvia, des de allí amb autocar ens traslladarem a Cracòvia i pel camí visitarem "La Verge de Czestochowa" i des de
Cracòvia amb avió anirem a Gdansk, la guia seré jo mateixa.
Al cap d'uns dies el Jordi em diu,tot somrient, crec que aquest viatge és una oportunitat que hem d'aprofitar. Jo, no estic massa decidida però ell em convenç. La Mika és Polonesa i coneix molt bé el seu país i la seva gent, pot ser molt interessant.
El viatge s'ha fet i ha estat un èxit. Només un dia va ser molt trist. Mentre viatjavem cap a Cracòvia la Mika ens oferí de visitar Auschwitz. No estava previst però si voleu s'hi pot anar ja que passem molt a prop. La majoria decidí d'anar-hi.
Quin impacte! No és el mateix veure-ho de lluny que trepitjar el lloc on van passar aquests horrors. Em va impressionar molt tota una família que portava un ram de flors i el van deixar davant dels forns crematoris. S'hem va fer tan palès la proximitat de tot aquell desastre. Com pot ser que en el segleXX passin aquestes coses?
Aprendrem la lliçó?

CONTE D'UNES SABATILLES

Heu experimentat mai el plaer de fer un regal a un amic sense esperar res en canvi?

Un cap de setmana varem convidar un amic a compartir una estada a Calonge on teniem allò que en diuen "una segona residència" Durant les moltes hores que varem passar xerrant, sobretot de maratons i altres carreres de fons, el nostre amic manifestà que estava molt decebut dels seus resultats com a correrdor ja que mai havia aconseguit guanyar una copa, ni que fos en el tercer lloc de la classificació.

Mentre jo seguia la conversa que tenien ell i el meu marit se
m'acudí la bona pensada de regalar-li per el seu aniversari unes bones sabatilles de córrer, aviat compliria 35 anys, edat idònea per fer curses de fons.
I, dit i fet. Ja em tens de botiga en botiga d'esports buscant les millors sabatilles. Finalment un venedor m'aconsellà d'anar a un comerç de sabatilles difícils.
I, som'hi, cap allí falta gent!
-Vull unes sabatilles de córrer tan lleugeres i ràpides que permetin guanyar qualsevol cursa per llarga que sigui.
El dependent molt amable diguè
-Tinc el què li fa falta. aquestes platejades son les millors, poden córrer tan vertiginosament que per aturar-les s'ha d'activar el fre que porten una estona abans d'arribar a la meta.
-Perfecte, ja me les pot embolicar, me les emporto.

En rebre-les, el nostre amic es mostrà molt satisfet i ens demanà d'anar a veure'l en la propera cursa. I, allí ens teniu, ben prop de la meta esperant la seva arribada. Però, sorpresa! si, si que arribà el primer, passà per devant nostre com una exhalació, però, ai las! El pobre s'oblidà d'activar el fre i passà de llarg de la meta com un cometa amb la cua platejada sense poder parar de córrer i córrer i córrer.

EL PA DE PESSIC

Hi ha una ciutat del nostre petit país que recordo amb gran plaer. Aquesta ciutat és Vic, i no és pas per la seva catedral farcida de les magnífiques pintures d'en Sert ni per la seva situació al bell mig de la plana, ni per el temple romà o l' impotant, alegre i pintoresc mercat a la plaça porxada, com jo el recordo en la meva infantesa quan des de Tona, el dissabte "anàvem a Mercat" i ens firàvem d'ous, pollastre i verdura.

Vic és el lloc on amb el pare anavem a comprar uns deliciosos pans de pessic que tenien forma de bolet amb el capell daurat i la cama embolicada; sempre en comprava una capsa que n'hi cabien sis. Quan sortíem de la pastisseria sèiem sota els porxos de la plaça en una "granja" i allí demàvem, ell un cafè i jo un "cacaolat". Recordo el plaer que sentia al desembolicar la cama del pa de pessic i encara sembla que m'arriba la seva flaira dolça.

Però aquest modest pastisset que tant fruiem el pare i jo, ara que els anys han passat i el pare ja no hi és , el record de l' humil pa de pessic em fa sentir molt endins la immensa felicitat d'haber compartit amb ell aquestes dolces estones

L'ALZINA DEL PASSEIG DE GRÀCIA. Tankas.

Gentil alzina
filla de les muntanyes
què fas plantada
enmig de Barcelona
de plàtans encerclada?

Ets testimoni
d'una època passada
on t'envoltaven
els prats verds i frondosos
que al mar arribaven.

Mes, no t'enyores
de les teves germanes
de Collserola
i tú aquí tota sola
sent com ets bosquerola?

Seràs estranya
i sempre forastera,
un fútil arbre
que si eixamples ta copa
no moriràs de vella.