LA DOLORETES

Avui parlaré de la Doloretes, una velleta polida i simpàtica, que es fa estimar per tothom i que sempre busca la part positiva de la vida.Vaja, una persona excepcional.
Com cada primer dissapte de mes vaig a veure-la a la residència. Malauradament avui no m'espera asseguda com sempre davant la taula amb el seu cordial somriure, per fer la partideta de cartes que tant li agrada. És al llit, està refredada, m'ha dit la cuidadora. Al entrar a la seva cambra la trobo somrient com sempre però el seu nas vermell i la seva veu reflecteixen com està.
-Vine, em diu, seu aquí a prop meu.
No sé pas ben bé en quin moment de la nostra xerrada ha començat a explicar tot un seguit d'anècdotes de la seva vida, però el que sí és cert és que té ganes de parlar-ne.
-Vaig néixer en una masia entre Tona i Malla, a casa érem més aviat pobres, però a mi em van fer anar a "costura" amb les monges per aprendre de lletra. A la tarda moltes nenes berenaven pa i xocolata i a mi se'm feia la boca aigua, jo només en podia menjar quan me'n portaven els Reis. Aleshores se'm va acudir com podia fer-ho perquè me'n donessin. Al matí abans de anar a l'escola vaig posar unes quantes castanyes de les que teniem al sac que ens donaven cada tardor a canvi d'anar a collir-ne al Montseny, en un mocador del pare, ben lligat, i el vaig tirar per la finestra del darrera de la casa. Després de dir adéu a la mare, el vaig recollir i, cap a "costura". Aquell dia el meu berenar va ser la xocolata, per cada tres castanyes me'n donaven un trosset.
La Doloretes riu, els seus ulls encara tenen aquella guspira de picardia.
-No et pensis que a casa passavem gana, però el què es diu tall en menjavem molt poc, quasi tot es guardava per l'época del segar i el batre. Jo, sovint mirava les llangonisses que teníem penjades a dalt més alt i em moria de ganes de tastar-les. Era tan lluny el mes de juliol! i jo una mica goluda si que ho era, així que un dia agafo una espelma, cremo el cordill i la llangonissa cau rendida als meus peus. Mai l'havia trobat tan bona. Tot d'una el cor se'm encongí al senir passes que pujaven per l'escala, jo que agafo el què em quedava d'aquell requisit i el deixo al capdemunt de la graonada. Era la mare, i vaig sentir que deia, refotut gat! ja ens ha fet córrer una llangonissa, quan l'atrapi li fotré una estomacada que se'n recordadrà!. Estava salvada!
-Doloretes, no està cansada?
-No! m'agrada recordar aquestes entremaliadures de quan era petita, i no sempre tinc qui les escolti.
- Als disset anys em van enviar a Barcelona a servir. Era una casa de confiança, situada a la Granvia a tocar del passeig de Gracia, on la germana de la mare feia temps que hi treballava. El mateix dia de l'arribada en vaig fer una de bona. Van manar-me que anés a comprar dos litres de llet de vaca i jo, molt decidida i fent-me la fina, pensant que aixó de vaca era molt gruixut per la capital, vaig demanar dos litres de llet de vedella. La lletera tot rient em digué, deus voler dir de vaca, oi maca? Quina vergonya! És en aquesta casa on vaig conèixer el Joan, era fuster i va venir a arrenjar una porta. Mentre treballava ens vam quedar sense llum i jo l'hi aguantava l'espelma perquè pogués acabar la feina. Al cap d'un any ens casàvem.
La Doloretes, s'ha quedat callada, els seus ulls una mica entelats miren al buit i, ves a saber el què veuen.

FENT UNA PASSEJADA

Aquest matí hem anat a l'Hospital de St. Pau.El meu marit tenia cita per fer-se una anàlisi i una ecografia. Com sempre hem entrat, no per la porta principal, sinó per la del carrer St. Antoni Mª Claret. Anàvem a pas de passeig gaudint del primer dia de primavera. L'aire era fresquet però el sol convidava a passejar i adelitar-nos d'aquest impressionant conjunt d'edificis i jardins projectats per l'arquitecte Lluis Domènech i Montaner, un dels representants principals del modernisme català.
Tot just entrar en el recinte tens a ma esquerra la magnífica església envoltada de jardins com els diversos pavellons que anàvem trobant pel camí, tots diferents però una obra d'art cadascun d'ells. Els que tenen nom de Sant eren destinats als homes i els de Santes a les dones. Quin projecte tant intel·ligent el d'aquest arquitecte que també va pensar en fer més agradable l'estada als malalts i als metges al disgregar l'edifici en una sèrie de cèl·lules amb molta llum solar i aire fresc per poder gaudir d'un espai natural. El jardí, en aquest moments, té grans quantitats d'arbres, els uns plens de botonets a punt d'esclatar, altres com els ametllers i les pruneres totalment florits. Els ocellets amb el seus xiuxiueigs anunciaven el bon temps i nosaltres tot mirant i gaudint d'aquest entorn no ens vam adonar que ja erem davant mateix del pavelló de Nostra Sra. de Montserrat, on el Toni estava citat.

ENYOR

Va venir a casa a passar uns dies. Feia molt temps que no ens vèiem, no perquè no volguéssim ni tampoc per oblit o negligència, sinó perquè havia anat a viure lluny, molt lluny, a l'altre costat de l'immens mar que ens separa d'Amèrica: a l'Argentina.
Teniem tantes coses per explicar! Aquell matí mentre compartiem l'esmorzar, entre mos i mos, comentàvem l'alegria de estar altre cop plegades xerrotejant sense parar, el plaer de la Maria al poder parlar en la seva estimada llengua, el català, era música celestial per la seva oïda. A l'Argentina l'hi anava molt bé, era un país força acollidor i amb grans possiblitats per la seva feina de psicòleg. Però mentre parlava, la seva mirada no concordava amb el què deia, i s'anava entelant amb un vel de tristor.
Aviat vaig descobrir el fibló que l'agullonava. Va començar dient que Buenos Aires era una ciutat extraordinària, a la Universitat valoraven molt bé la seva feina, però quan arribava a casa es trobava molt sola i només pensava amb la família i tots els amics que havia deixat a Barcelona.
Aleshores digué: De què em serveix ser tant recompensada pel meu treball si no soc feliç i cada dia decandeixo més d'enyorament?
En aquell moment vaig saber que les seves vacances es transformarien en una tornada a casa.

EL SO D'UNA CAMPANA

Era un matí de diumenge. Passejant pel Parc de la Ciutadella, entre el brogit de fons de la ciutat sentia el sonar d'una campana que cridava a missa els feligresos i els records sorgiren a carrera feta.
Un 7 de maig de 1945 el so de la campana de l'escola sonava sense parar. Totes érem a la classe ja feia estona i seguia tocant. De sobte entraren la directora, Mme. Llisterry acompanyada de Mr. Ernest dient, "La guerra s'ha acabat! Tothom al pati d'aquí deu minuts" Quin guirigall es va organitzar! La alegria s'apoderà de totes nosaltres, una nena francesa plorava, el seu pare era a la guerra. Totes arrenglerades en fila de dos, com era costum en aquella època, baixarem al pati. Era ple de gom a gom, professors, alumnes, personal de l'escola i la directora.
Quan s'aconseguí el silenci va començar a sonar un himne, prohibit en aquell temps pel govern espanyol, que tots seguirem emocionats:"La Marseillaise". Després crits de " Vive la France".
L'himne que va sentir-se des de fora de l'escola va fer que a la hora de la sortida, la policia fos present en el vestibul, però la directora que tenia una figura que imposava els va dir:" Aquí dins és França. Fora!

EL CARRER DELS PETONS

MIRANT EL CEL

Abans d'anar a dormir m'agradava sortir a la terrassa del davant de la casa i fer una ullada al cel. Totes les llums apagades. Tot en silenci.
Tan sols la remor dels arbres; la frondosa alzina, el salze, la vella olivera, l'esvelt xiprer, tots es posaven d'acord per acompanyar-me amb la suau fressa que feien al ser acaronats pel vent amansit de la nit. Jo, durant uns minuts em sentia un estel més entre la infinitat que em feien l'ullet des de el cel.
A voltes, el cant impertinent d'un grill, estadant habitual al meu jardí, em feia tornar a la realitat, però jo, ja m'havia omplert d'aquella meravellosa serenitat

O R G A N Y À

Organyà és una vila
de l'Alt Urgell municipi
a la dreta del riu Segre
té escut i també bandera.

El boscatge l'engalana,
les pastures l'enriqueixen
té bones terres de secà
de regadiu no en falta.

Les Homilies d'Organyà
son la joia ben guardada
que Joaquim Miret i Sans
un bon dia revelava.

És el més antic manuscrit
en la llengua catalana
també en les peninsulars.
Organyà, té mundial fama.

POLONIA

Un diumenge al matí mentre passejàvem tranquil·lament aprofitant la caricia del sol vam veure que s'acostava una doneta rossa i eixerida molt somrient: Si és la Mika! Quina sorpresa! Les salutacions de costum. Com estàs? A què et dediques ara? La Mika molt animada ens diu: Estic organitzant un viatge a Polonia pel més de setembre, què? os animeu? Ja ens agradaria ja.
Perquè no en parlem? Mira, diu la Mika, primer anirem uns dies a Varsòvia, des de allí amb autocar ens traslladarem a Cracòvia i pel camí visitarem "La Verge de Czestochowa" i des de
Cracòvia amb avió anirem a Gdansk, la guia seré jo mateixa.
Al cap d'uns dies el Jordi em diu,tot somrient, crec que aquest viatge és una oportunitat que hem d'aprofitar. Jo, no estic massa decidida però ell em convenç. La Mika és Polonesa i coneix molt bé el seu país i la seva gent, pot ser molt interessant.
El viatge s'ha fet i ha estat un èxit. Només un dia va ser molt trist. Mentre viatjavem cap a Cracòvia la Mika ens oferí de visitar Auschwitz. No estava previst però si voleu s'hi pot anar ja que passem molt a prop. La majoria decidí d'anar-hi.
Quin impacte! No és el mateix veure-ho de lluny que trepitjar el lloc on van passar aquests horrors. Em va impressionar molt tota una família que portava un ram de flors i el van deixar davant dels forns crematoris. S'hem va fer tan palès la proximitat de tot aquell desastre. Com pot ser que en el segleXX passin aquestes coses?
Aprendrem la lliçó?