¿Perquè serà que la tardor és l'estació de l'any que més m'agrada? Serà que jo soc a la tardor de la meva vida?
La primavera amb el seu esclat de colors vius i alegres, era l'estació que em fascinava quan era joveneta. Veure brotar els arbres, les flors, els verds brillants i joves... em feia sentir la vida germinar dins meu.
Però sent la primavera una estació tan esplèndida, la tardor en aquest moment és la què realment m'enamora. Com gaudeixo de l'espectacle dels seus colors! Els grocs i taronges, els marrons dels roures contrastant amb el verd fosc dels pins negres i avets, els vermells intensos, esclat de llum i d'amor, també de la fressa de les fulles, ja un xic seques, acaronades pel vent que vol despullar els arbres preparant-los per l'hivern, i no vull deixar-me la calidesa de les postes de sol.
Voldria ser pintora per poder plasmar en una tela el què els meus ulls contemplen però sobretot el què sent la meva ànima.
Com la natura, la tardor de la meva vida és plena de colors: nostàlgies, alegries, penes, lluites, amor..., i la serenor que arriba desprès de la primavera i l'estiu.
4 comentaris:
Potser ets a la tardor, però quin temps més bonic, tens la dolçor de tot el sol de l'estiu, la frescor de les gotes del plugim discret, i la certesa d'un renaixement etern i lluminós.
Ho has plasmat molt bé. És un escrit molt bonic on també m'hi sento reflectida.
Carme, has fet una descripció d'una gran sensibilitat i trendesa... la força i la bellesa de la vida és tan real , que el teu escrit té un pessic de saviesa.
Raiumda
Publica un comentari a l'entrada