Ell mai li havia dit com se l'estimava. Ho donava per fet, és a dir per sabut.
Havien passat dos anys dés que aquella maleïda malaltia s'endugué sobtadament la Inés, i aquest record encara el turmentava.
Deu anys havien viscut plegats en bona harmonia, semblava que això no podia canviar mai. Que il·lús! com si la vida no fos canvi constant i a voltes canvis sorprenents que et donen una bona batzegada. Que cec havia estat!
I jo em pregunto: De què ens serveix als humans el llenguatge, la facilitat de paraula, tota aquesta riquesa adquirida amb els anys, sino manifestem a les persones més properes i estimades els nostres sentiments?
Perquè sovint ens costa tant de compartit?
2 comentaris:
Quanta raó hi ha en el teu escrit
Ja saps que opino sobre expressar els sentiments. Per mi és com una necessitat. Compadeixo els que no ho saben fer, com el pobre home del teu relat.Molt ben trobat, Carme.
Publica un comentari a l'entrada