ENYOR

Va venir a casa a passar uns dies. Feia molt temps que no ens vèiem, no perquè no volguéssim ni tampoc per oblit o negligència, sinó perquè havia anat a viure lluny, molt lluny, a l'altre costat de l'immens mar que ens separa d'Amèrica: a l'Argentina.
Teniem tantes coses per explicar! Aquell matí mentre compartiem l'esmorzar, entre mos i mos, comentàvem l'alegria de estar altre cop plegades xerrotejant sense parar, el plaer de la Maria al poder parlar en la seva estimada llengua, el català, era música celestial per la seva oïda. A l'Argentina l'hi anava molt bé, era un país força acollidor i amb grans possiblitats per la seva feina de psicòleg. Però mentre parlava, la seva mirada no concordava amb el què deia, i s'anava entelant amb un vel de tristor.
Aviat vaig descobrir el fibló que l'agullonava. Va començar dient que Buenos Aires era una ciutat extraordinària, a la Universitat valoraven molt bé la seva feina, però quan arribava a casa es trobava molt sola i només pensava amb la família i tots els amics que havia deixat a Barcelona.
Aleshores digué: De què em serveix ser tant recompensada pel meu treball si no soc feliç i cada dia decandeixo més d'enyorament?
En aquell moment vaig saber que les seves vacances es transformarien en una tornada a casa.