CONTE D'UNES SABATILLES

Heu experimentat mai el plaer de fer un regal a un amic sense esperar res en canvi?

Un cap de setmana varem convidar un amic a compartir una estada a Calonge on teniem allò que en diuen "una segona residència" Durant les moltes hores que varem passar xerrant, sobretot de maratons i altres carreres de fons, el nostre amic manifestà que estava molt decebut dels seus resultats com a correrdor ja que mai havia aconseguit guanyar una copa, ni que fos en el tercer lloc de la classificació.

Mentre jo seguia la conversa que tenien ell i el meu marit se
m'acudí la bona pensada de regalar-li per el seu aniversari unes bones sabatilles de córrer, aviat compliria 35 anys, edat idònea per fer curses de fons.
I, dit i fet. Ja em tens de botiga en botiga d'esports buscant les millors sabatilles. Finalment un venedor m'aconsellà d'anar a un comerç de sabatilles difícils.
I, som'hi, cap allí falta gent!
-Vull unes sabatilles de córrer tan lleugeres i ràpides que permetin guanyar qualsevol cursa per llarga que sigui.
El dependent molt amable diguè
-Tinc el què li fa falta. aquestes platejades son les millors, poden córrer tan vertiginosament que per aturar-les s'ha d'activar el fre que porten una estona abans d'arribar a la meta.
-Perfecte, ja me les pot embolicar, me les emporto.

En rebre-les, el nostre amic es mostrà molt satisfet i ens demanà d'anar a veure'l en la propera cursa. I, allí ens teniu, ben prop de la meta esperant la seva arribada. Però, sorpresa! si, si que arribà el primer, passà per devant nostre com una exhalació, però, ai las! El pobre s'oblidà d'activar el fre i passà de llarg de la meta com un cometa amb la cua platejada sense poder parar de córrer i córrer i córrer.

EL PA DE PESSIC

Hi ha una ciutat del nostre petit país que recordo amb gran plaer. Aquesta ciutat és Vic, i no és pas per la seva catedral farcida de les magnífiques pintures d'en Sert ni per la seva situació al bell mig de la plana, ni per el temple romà o l' impotant, alegre i pintoresc mercat a la plaça porxada, com jo el recordo en la meva infantesa quan des de Tona, el dissabte "anàvem a Mercat" i ens firàvem d'ous, pollastre i verdura.

Vic és el lloc on amb el pare anavem a comprar uns deliciosos pans de pessic que tenien forma de bolet amb el capell daurat i la cama embolicada; sempre en comprava una capsa que n'hi cabien sis. Quan sortíem de la pastisseria sèiem sota els porxos de la plaça en una "granja" i allí demàvem, ell un cafè i jo un "cacaolat". Recordo el plaer que sentia al desembolicar la cama del pa de pessic i encara sembla que m'arriba la seva flaira dolça.

Però aquest modest pastisset que tant fruiem el pare i jo, ara que els anys han passat i el pare ja no hi és , el record de l' humil pa de pessic em fa sentir molt endins la immensa felicitat d'haber compartit amb ell aquestes dolces estones

L'ALZINA DEL PASSEIG DE GRÀCIA. Tankas.

Gentil alzina
filla de les muntanyes
què fas plantada
enmig de Barcelona
de plàtans encerclada?

Ets testimoni
d'una època passada
on t'envoltaven
els prats verds i frondosos
que al mar arribaven.

Mes, no t'enyores
de les teves germanes
de Collserola
i tú aquí tota sola
sent com ets bosquerola?

Seràs estranya
i sempre forastera,
un fútil arbre
que si eixamples ta copa
no moriràs de vella.

LA MEVA TARDOR

¿Perquè serà que la tardor és l'estació de l'any que més m'agrada? Serà que jo soc a la tardor de la meva vida?
La primavera amb el seu esclat de colors vius i alegres, era l'estació que em fascinava quan era joveneta. Veure brotar els arbres, les flors, els verds brillants i joves... em feia sentir la vida germinar dins meu.
Però sent la primavera una estació tan esplèndida, la tardor en aquest moment és la què realment m'enamora. Com gaudeixo de l'espectacle dels seus colors! Els grocs i taronges, els marrons dels roures contrastant amb el verd fosc dels pins negres i avets, els vermells intensos, esclat de llum i d'amor, també de la fressa de les fulles, ja un xic seques, acaronades pel vent que vol despullar els arbres preparant-los per l'hivern, i no vull deixar-me la calidesa de les postes de sol.
Voldria ser pintora per poder plasmar en una tela el què els meus ulls contemplen però sobretot el què sent la meva ànima.
Com la natura, la tardor de la meva vida és plena de colors: nostàlgies, alegries, penes, lluites, amor..., i la serenor que arriba desprès de la primavera i l'estiu.