PASSEJANT PEL CURS DE CONTES I NARRACIONS

Vaig arribar en aquest curs de blogs sense saber ben bé on em ficava. Haig de confessar que el primer mes va ser terrible. M'agrada escriure, però la tècnica informàtica va semblar-me tant complicada! Quan volia entrar al blog em sentia com si donés pals de cec, m'ocupava tant de temps intentar publicar un escrit o una imatge que em sentia una inútil. Tant és així que vaig estar temptada de deixar-ho córrer. Enyorava les companyes i la tranquil·litat amb què treballava el curs anterior.
Per sort la Dolors insistí en què deixés passar el primer trimestre i segurament passat aquest temps ho veuria diferent. I efectivament així va ser. Després de sospesar els pros i els contres la decisió va ser encertada. Encara soc aquí i molt satisfeta. He après molt, publico al bloc escrits, imatges i fins i tot un video, gracies a la paciència de l'Oriol i la Dolors.
Les meves companyes i company son magnífics i és un verdader plaer llegir els seus treballs i comentaris. Tan els de les què ens han enriquit amb els interessants relats sobre la història de la nostra ciutat, com les què ho han fet amb admirables contes, narracions i poemes.
Com que m'adono que encara em falta molt per aprendre espero poder continuar el proper curs.

Les Senyoretes del Mar

MALGRAT TOT

Tranquilament asseguda a la taula d'un bar, intentava descansar mentre prenia un cafè esperant l'arribada d'una amiga. Em va cridar l'atenció un grup de persones, més aviat joves, assegudes molt a prop meu que sense adonar-se'n havien aixecat la veu. Discutien, una mica acalorades, sobre el català. Dos nois insistien en què com la majoria de llengües minoritàries acabaria extingint-se, i els altres els intentaven convèncer del contrari, sense aconseguir-ho. Jo ja començava a posar-me una mica nerviosa al veure que els dos xicots es mantenien en els seus tretze, al·legant que en el mon actual aquestes llengües acabarien desapareixent. En aquest punt de la polèmica va arribar la meva amiga i vaig deixar aquests nois discutin. Però el pap em va quedar ple al no poder posar-hi la cullerada.
Al arribar a casa, encara estava inquieta i vaig desfogar-me escrivint el què m'hagués agradat dir:
Malgrat els 40 anys de dictadura que hem patit
Malgrat el rebuig d'una gran part d'Espanya envers el català
Malgrat molts polítics d'aquí mateix, que és el què més dol
Malgrat la política lingüística de l'Estat
Malgrat els detractors del català dins a casa nostra, altres de fora que estan convençuts de la desaparició d'aquesta preciosa llengua.
Malgrat que cada dia es perden llengües minoritàries de paísos sense Estat
Malgrat que no tenim Estat
Malgrat que estigui en perill d'extinció
Malgrat tot, mentre hi hagin grups com el nostre, que estimem la llengua, l'estudiem per saber-ne una mica més cada dia, que durant segles amb tots els dalts i baixos que ha patit la continuem parlant als nostres fills i nets i els ensenyem a estimar-la com van fer els nostres pares, repeteixo, malgrat tot no s'extingirà.
I, aquest pensament amb tota la força que ens dona l' amor a la nostra Terra és el què ha de prevaler

LES SENYORETES DEL MAR

LA MAGIA DE LES PARAULES

Quan contemplo la roba estesa al terrat de casa, sento un plaer especial al veure els llençols blancs com un glop de llet, voleiar i jugar amb el vent agafant mil formes diferents. A voltes els seus moviments tenen tanta força i son tant violents que sembla que es vulguin alliberar de les agulles d'estendre que els retenen presoners a l'estenedor.
Les tovalloles, tenen un encant singular, també onegen i juguen amb el vent, però el seu vaivé és més feixuc, els seus colors son l'alegria del terrat, n'hi ha alguna que llueix com una catifa màgica que pogués volar per l'espai del mon dels somnis si les maleïdes agulles d'estendre la deixissin.
Els mitjons, tots ben arrenglerats, em recorden els aneguets darrea la mare passajant per la bassa de "Cal Xicu"
De cop i volta, quin ensurt! Dos homes han sortit al terrat per fer ves a saber el què, res de bo, segurament, la seva hombra es reflecteix als llençols, però...ràpidament l'ensurt s'esfuma al adonar-me que tan sols son un parell de pantalons estesos que es mouen al compàs del vent.
La meva badoqueria s'ha acabat al remarcar que la roba és seca i cal recollir-la.

PRIMER SANT JORDI

Corria l'any 1941. Jo tenia cinc anys i mig. Aquell dia al tornar de l'escola vaig trobar el pare sense la seva granota de fuster, que només es treia el diumenges i dies de festa, tot mudat. Al anar a donar-li el petó de costum en arribar a casa em va dir
-Rentat les mans i la cara que anirem a la papereria Gelabert. Avui és Sant Jordi. Jo no sabia ben bé de què anava tot allò de Sant Jordi, però em vaig afanyar a fer el què em deia molt excitada i alegre, ja que respirava un ambient festiu no gaire corrent en aquella època de postguerra.
Al arribar a la papereria, a la vorera davant de la porta hi havia un taulell vestit de roba de color vermell tot ple de llibres ben col·locats. Em semblà tant bonic! Com m'impressionà la varietat de colors que oferien els llibres! potser perquè en aquells temps tot era més aviat gris al meu entorn.
Naturalment, els meus ulls se'n van anar directament als llibres de contes. No sabia pas quin escollir. A la fi vaig decidir-me per "El Patito Feo".
Aleshores vam entrar a la botiga i em van ambolicar el llibre amb un paper fi molt bonic, i al pare li van donar un paquet més gran embolicat amb paper de diari; però ell també feia cara de satisfacció. I agafats de la ma, cap a casa falta gent.
-Maria, mira què he aconseguit, diguè a la mare, tot cofoi, Carme vine que veuràs que hi ha en aquest paquet.
I, Oh! sorpresa al desembolicar el paper de diari sorgiren tres llibres de contes amb uns dibuixos
que em deixaren bocabadada.
-Són per tu, Carme. Els teus primers llibres en Català. "LA CASTANYADA". "ELS TRES TOMBS" I "EL DIJOUS GRAS".
Ara comprenc l'alegria del pare. L'embolcall era lleig però el contingut era preciós en aquella època de repressió.
Aquest va ser el primer Sant Jordi que recordo. Des de aleshores, en aquesta diada mai m'ha faltat un nou llibre en català.
Gracies pare per la gran riquesa que em vas saber transmetre.

JO EM PREGUNTO

Ell mai li havia dit com se l'estimava. Ho donava per fet, és a dir per sabut.
Havien passat dos anys dés que aquella maleïda malaltia s'endugué sobtadament la Inés, i aquest record encara el turmentava.
Deu anys havien viscut plegats en bona harmonia, semblava que això no podia canviar mai. Que il·lús! com si la vida no fos canvi constant i a voltes canvis sorprenents que et donen una bona batzegada. Que cec havia estat!
I jo em pregunto: De què ens serveix als humans el llenguatge, la facilitat de paraula, tota aquesta riquesa adquirida amb els anys, sino manifestem a les persones més properes i estimades els nostres sentiments?
Perquè sovint ens costa tant de compartit?