LA MAGIA DE LES PARAULES

Quan contemplo la roba estesa al terrat de casa, sento un plaer especial al veure els llençols blancs com un glop de llet, voleiar i jugar amb el vent agafant mil formes diferents. A voltes els seus moviments tenen tanta força i son tant violents que sembla que es vulguin alliberar de les agulles d'estendre que els retenen presoners a l'estenedor.
Les tovalloles, tenen un encant singular, també onegen i juguen amb el vent, però el seu vaivé és més feixuc, els seus colors son l'alegria del terrat, n'hi ha alguna que llueix com una catifa màgica que pogués volar per l'espai del mon dels somnis si les maleïdes agulles d'estendre la deixissin.
Els mitjons, tots ben arrenglerats, em recorden els aneguets darrea la mare passajant per la bassa de "Cal Xicu"
De cop i volta, quin ensurt! Dos homes han sortit al terrat per fer ves a saber el què, res de bo, segurament, la seva hombra es reflecteix als llençols, però...ràpidament l'ensurt s'esfuma al adonar-me que tan sols son un parell de pantalons estesos que es mouen al compàs del vent.
La meva badoqueria s'ha acabat al remarcar que la roba és seca i cal recollir-la.

PRIMER SANT JORDI

Corria l'any 1941. Jo tenia cinc anys i mig. Aquell dia al tornar de l'escola vaig trobar el pare sense la seva granota de fuster, que només es treia el diumenges i dies de festa, tot mudat. Al anar a donar-li el petó de costum en arribar a casa em va dir
-Rentat les mans i la cara que anirem a la papereria Gelabert. Avui és Sant Jordi. Jo no sabia ben bé de què anava tot allò de Sant Jordi, però em vaig afanyar a fer el què em deia molt excitada i alegre, ja que respirava un ambient festiu no gaire corrent en aquella època de postguerra.
Al arribar a la papereria, a la vorera davant de la porta hi havia un taulell vestit de roba de color vermell tot ple de llibres ben col·locats. Em semblà tant bonic! Com m'impressionà la varietat de colors que oferien els llibres! potser perquè en aquells temps tot era més aviat gris al meu entorn.
Naturalment, els meus ulls se'n van anar directament als llibres de contes. No sabia pas quin escollir. A la fi vaig decidir-me per "El Patito Feo".
Aleshores vam entrar a la botiga i em van ambolicar el llibre amb un paper fi molt bonic, i al pare li van donar un paquet més gran embolicat amb paper de diari; però ell també feia cara de satisfacció. I agafats de la ma, cap a casa falta gent.
-Maria, mira què he aconseguit, diguè a la mare, tot cofoi, Carme vine que veuràs que hi ha en aquest paquet.
I, Oh! sorpresa al desembolicar el paper de diari sorgiren tres llibres de contes amb uns dibuixos
que em deixaren bocabadada.
-Són per tu, Carme. Els teus primers llibres en Català. "LA CASTANYADA". "ELS TRES TOMBS" I "EL DIJOUS GRAS".
Ara comprenc l'alegria del pare. L'embolcall era lleig però el contingut era preciós en aquella època de repressió.
Aquest va ser el primer Sant Jordi que recordo. Des de aleshores, en aquesta diada mai m'ha faltat un nou llibre en català.
Gracies pare per la gran riquesa que em vas saber transmetre.

JO EM PREGUNTO

Ell mai li havia dit com se l'estimava. Ho donava per fet, és a dir per sabut.
Havien passat dos anys dés que aquella maleïda malaltia s'endugué sobtadament la Inés, i aquest record encara el turmentava.
Deu anys havien viscut plegats en bona harmonia, semblava que això no podia canviar mai. Que il·lús! com si la vida no fos canvi constant i a voltes canvis sorprenents que et donen una bona batzegada. Que cec havia estat!
I jo em pregunto: De què ens serveix als humans el llenguatge, la facilitat de paraula, tota aquesta riquesa adquirida amb els anys, sino manifestem a les persones més properes i estimades els nostres sentiments?
Perquè sovint ens costa tant de compartit?

AQUELL RACONET

A mi, m'agradava molt aquell raconet. Tenia fama justificada de ser el més bell i tranquil del parc. Encara ara, després de tant temps de ser lluny d'aquest indret encisador, m'arriba la flaire dels rosers farcits de flors. Era un festival de colors i harmonia amanyagat per la música del brollador situat al bell mig de la placeta envoltada pels esvelts xiprers fent guardia i els salzes ploraners abillats amb el verd jove de la primavera; les seves llargues branques semblaven retre homenatge a tot aquell conjunt que em tenia fascinat.