A Zirahuen, davant l'immens llac, una matinada d'octubre, una mantellina blanca cobreix les aigües. A la llunyania, el bram d'un ase trenca el silenci. Lagrisor del paisatge gela l'ànima. La tristor s'ha apoderat de tot. Avui enterren a l'home més vell d'aquest poble. Fins a la darrera hora ha tingut el cap cla, ha treballat la fusta amb les eines dels seus avant-passats i també la terra. És l'únic en tot el poble que dels seus llavis sortien sons desconeguts quasi per tothom. Era la seva llengua, només quedava ell que la parlés i molt poquets l'entenien.
Mlgrat que ha mort molt vellet i que sembla que el sol vol esvanir la boira i suavitzar la tristor, tot el poble l'hauria de plorar com abans es ploraven els morts. Ja res tornarà a ser igual, ni les ribes del llac, ni la verdor dels arbres, ni tan sols la boira matinera, ni serà igual el vent que l'aixeca i permet que el sol acaroni el paisatge.
Ara, pastura de la mort, ell i la seva llengua estimada, enterrats prop del llac que ha perdut el seu nom, que ha perdut milers de noms, mentre, les fulles seques ballen la dansa de la mort sobra la tomba. Però, la natura ressorgirà les paraules no ho faran.
Mlgrat que ha mort molt vellet i que sembla que el sol vol esvanir la boira i suavitzar la tristor, tot el poble l'hauria de plorar com abans es ploraven els morts. Ja res tornarà a ser igual, ni les ribes del llac, ni la verdor dels arbres, ni tan sols la boira matinera, ni serà igual el vent que l'aixeca i permet que el sol acaroni el paisatge.
Ara, pastura de la mort, ell i la seva llengua estimada, enterrats prop del llac que ha perdut el seu nom, que ha perdut milers de noms, mentre, les fulles seques ballen la dansa de la mort sobra la tomba. Però, la natura ressorgirà les paraules no ho faran.
1 comentari:
recordar es una manera de donar immortalitat al que estimem
Publica un comentari a l'entrada